Ja no ens queden cucs

 Van passant els dies. Anem observant que cada vegada hi ha menys cucs i més capolls, però els marrons continuen allà, sense caminar, ni menjar...

JOFRE: són durs

IVET: no, no són durs

XÈNNIA: Ivet, una mica sí

MARTÍ: no tenen potes

JOANA: aixeca la cua cuando lo toco

ÒSCAR: però el més petit no aixeca la cua

GALA: està "casi morit" el que va trepitjar el Martí

JANA: sí, perquè té líquid

IVET: no està mort, està aixafat

I com podem saber si un cuc està viu o mort?

JOFRE: perquè si estan vius es fan el capoll

XÈNIA: perquè feien caca

JOFRE: menjaven fulles

JAN V: pujaven a la paret

GALA: es movien

MARTÍ: el llenço?

IVET: però l'Eulàlia dirà: - per què l'heu llençat?

XÈNIA: i s'enfadarà i dirà molt malament

POL: no, no ho dirà perquè el cuc està aixafat

ÒSCAR: i no té ulls 

Així doncs, decidim que el més petit i aixafat el llencem. Però un cop el Martí l'ha d'agafar, no ho veu clar i decideix  escollir a algú altre que ho faci per ell.

Finalment arriba el dia que tot són capolls. Com ja fa dies que anem fent, els posem a part. Ja només queden els marrons. 

Els hi netegem bé la caixa i els posem morera. Ara sabrem del cert si mengen o no. 

I passem a comptar els capolls que tenim: n'hi han 52!!